JOSEP MARIA DE SUCRE

Josep Maria de Sucre i de Grau.(Barcelona, 1886 —1969)Intel·lectual, poeta i pintor.Per línia paterna fill de nobles, el llinatge dels quals, d’origen flamenc, és certificat des del 1663, i per línia materna entroncat amb la burgesia catalana dedicada a les professions liberals. El seu pare, Joan de Sucre i Llopis, ideològicament de tendència republicana, fou procurador dels tribunals i, durant un cert temps, tinent d’alcalde de la vila de Gràcia. Fortament influït durant la seva joventut pel seu pare, no seguí estudis superiors. Freqüentà l’ambient d’Els Quatre Gats i estigué estretament lligat a la fundació, o en seguí de prop la vida, dels ateneus obrers: s’encaminà ideològicament vers el socialisme i l’acratisme, si bé es mantingué sempre al marge de tota acció pràctica. Conegué un gran nombre d’intel·lectuals i artistes catalans i castellans, amb els quals mantingué una abundosa correspondència. Lector i conversador infatigable, el seu magisteri s’exercí principalment en les diferents tertúlies del seu temps. És autor dels llibres de poesia Apol noi (1910), Ocell daurat (1920), Poema bàrbar d’en Serrallonga (1921), Poema de abril y mayo (1922), activitat que, tanmateix, no abandonà mai i que sempre revestí, formalment, d’una factura clàssica, si bé el contingut fou de densa intel·lectualitat i mai floralesc. El 1906 començà la seva activitat de crític d’art; intervingué en la fundació o participà en la redacció de nombroses publicacions, més o menys efímeres, i col·laborà a la Gaceta Literaria. La seva primera exposició de pintures, seguida d’altres, fou a les Galeries Dalmau de Barcelona (1922). Aquest àmbit d’activitat fou sempre entès per ell més aviat com un acte gestual que intel·lectual, per la qual cosa, bé que en línia evolutiva fins a arribar a les darreres produccions, es pot dir que la seva pintura fou expressionista i antiacadèmica. Des dels anys quaranta fou un dels promotors directes de gairebé totes les activitats relacionades amb l’art a Barcelona i Catalunya entera: Cercle Maillol (1945), Saló d’Octubre (1948), etc., esperonant instintivament les més abrandades i innovadores tendències de l’art contemporani a Catalunya, missatge que constantment oferí des de la presidència del Cercle Maillol i en totes les ocasions en què fou sol·licitat, fos qui fos el sol·licitant.